Antigament era una festa grossa, d’aquelles de menjar prou. A Eivissa ciutat es celebrava un mercat lliure que feien els pagesos al llarg de carrer Sa Font. Allí portaven a vendre les fruites tradicionals per aquests dies amb els seus coves, cistellons, sacs, senallons plens de pinyons, nous, cacauets, ametlles, magranes, caquis, codonys i castanyes (aquestes s’havien de fer venir de fora).
També s’ha de parlar de les altres goles que solien aparèixer en tal ocasió que eren tan tradicionals com ses fruites anomenades: els bunyols, els panellets i els rosaris pels nens (enfilats que es feien a les pastisseries de panellets, fruites confitades, bombons de xocolata i una bona patena de codonyat o carabassat).
A la tarda colles de joves i al·lotes amb la senalla ansa per ansa, fent brular es corn anaven de porta en porta demanant:
-Què hi ha res per ses ànimes?
-Ni manco pels cossos!
Alguna cosa els donaven: una embosta de pinyons, una magrana, un grapat d’aglans, un pessic de castanyes…, o, si no els volien donar res, responien:
-Ni manco pels cossos!
El que provocava la sabuda i esperada resposta:
-Mal vos caigui el cul a trossos!
Amb la també sabuda resposta:
-I tu el repleguis a mossos.
A la nit es feien les vetllades amb tota la parentel·la i veïnats arremolinats a la taula, el més ben carregada millor d’aquells fruites i goles, amb la mà al trencapinyons, una maceta o una pedreta per anar trencant i no tenir les barres aturades. Mentre les majores contaven històries de por, de bruixes, de berruguets, de fameliars… tot això fins mitjanit que s’acabava la festa i la vetlla. S’encenien les llànties per fer fum a les ànimes. Es deixaven totes les escloves, les pells per damunt la taula i per terra. No es podia tocar res fins l’endema perquè duria mala sort a la casa.
